La RED VASCA ROJA está traduciendo al español a marchas forzadas este espléndido texto de Oriol Martí. Mientras tanto lo coloca también aquí en catalán confiando en que los latinoparlantes no tendrán dificultad en entender un idioma que, como dijo el franquista Pemán en el único acierto de su vida, es "Un vaso de agua clara".

El Manifest del 27 de Setembre.

Benvolguts companys i companyes del Partit dels Comunistes de Catalunya.

Amb motiu de la commemoració del 27 de setembre d’enguany, em dirigeixo a tots vosaltres. El motiu és destacar la intensa preocupació que em desperta l’actual context en el que es mou el nostre Partit.

Vivim un moment complicat en el que es juga si els catalans opten per mantenir el representant de les grans transnacionals d’origen japonès i alemany, el Sr. Pujol, o posar en el seu lloc el representant de les transnacionals d’origen americà o anglès, el Sr. Maragall. El dia 17 del mes que ve, els catalans es figuraran que controlen els seus destins, les seves coses, quan realment no controlen res de res. El que importa és reflexionar sobre l’estat de crisi profunda que viu el PCC.

Després d’una llarga època de canvis de línia, de canvis de tàctica, d’aliances, d’anades i vingudes, el Partit es troba en una situació delicada, situació que arriba a la seva culminació havent-se integrat en l’E.U.i A., aquesta entranya barreja de difícil definició. Les coses no van malament, van molt malament, i aquesta afirmació obliga a que m’expliqui: El discurs oficial, és un discurs com sempre optimista, tot va bé. Si alguna cosa m’ha mogut a escriure aquestes línies és com va desenvolupar-se el darrer Comitè Central que, d’òrgan de direcció del Partit, s’havia convertit en una càmara d’aprovació per aclamació, sense cap discussió, ni cap elaboració.

L’actual situació no és el producte de mantenir una línia política correcta, encara que minoritària, o difícil de comunicar a la societat; el problema és exactament el contrari: no tenir línia política. Al llarg dels darrers 20 anys qualsevol cosa que s’assembli a tenir línia política s’ha anat diluint, i confonen, i no ha d’estranyar-nos, doncs, quin tipus de documents surten als congressos, la patètica presentació de la Conferència de la Qüestió Nacional a La Sedeta, o la incorporació esbojarrada a unes Eleccions Municipals, amb unes candidatures on el Partit ha perdut més de la meitat dels seus regidors. La Direcció ha pres un caràcter reduït, més tancat i més impermeable als argument que li poden venir de fora. No escolta res ni a ningú.

És altament probable, per no dir segur, que aquesta campanya electoral serà un fracàs rotund com ja ho foren les Municipals, perquè Catalunya sempre ha presentat vots molt diferenciats en cada contesa electoral, i el perillós fantasma de l’abstenció augmenta en les Eleccions al Parlament de Catalunya.

Quan s’actua empíricament, d’una banda cap a l’altra, no ha d’estranyar que aquestes coses passin, i el que portem recorregut de precampanya, fa que augmenti la probabilitat de l’enèsim fracàs estrepitós d’aquells que fan política "proletària" a cop de cintureta, de tàctica en tàctica, pels passadissos, les converses de bar, les trucades via mòbils calents de tant treballar, atrapats en un activisme compulsiu, ben proper a cóm es mouen els cotxes en una pista d’autos de xoc, com deia no fa massa temps una companya de l’ànima.

Podríem sentir-nos dolorits per tot això que està passant, però un altre motiu i molt amarg per cert, ve a complicar encara més les coses: Sota una pretesa "solidaritat ", Izquierda Unida ha desembarcat a Catalunya i, pagant la campanya electoral, imposa com és obvi les seves regles de joc; ja ho diem els catalans: "qui paga, mana", i haver posat 100 milions damunt la taula, dóna per a manar molt. Des del punt de vista nacional i de classe, aquesta suposada solidaritat no té res de solidària i connecta amb una vella tradició de la història d’Espanya que és el fenomen que ha rebut per nom "Lerrouxisme".

Qualsevol persona interessada en les coses que l’atenyen, que estigui resseguint aquests dies la precampanya haurà pogut veure com es vol reeditar el lerrouxisme: actes a Mollet, Julio Anguita vivint, pel que sembla, a Badia del Vallés, o més actes per Sant Vicenç dels Horts i la resta del Baix Llobregat. Diana d’aquests actes: "el proletariado de las fábricas, emigrado y castellanohablante" .... Un espectador, mínimament lúcid, només podria contestar davant de "tanto desatino" allò que Asterix y Obelix es diuen mútuament quan no entenen res d’allò que veuen: "aquests romans s’han tornat bojos".Izquierda Unida desmereix permanentment el caràcter nacional de Catalunya, i no ha d’estranyar-nos la seva actitud prepotent.

Caldrà recordar als militants del PCE i d’IU que Catalunya és una nació, actualment colonitzada per les transnacionals i instal.lada en un graó molt concret de la divisió internacional del treball, distint d’altres llocs de l’Estat Espanyol, cosa aquesta que li dóna una entitat pròpia, que en termes marxistes contemporanis rep el nom de "marc autònom de lluita de classes".

Però si aquest argument no és prou fort, abundaré amb dos arguments més que ajudaran a que refresquem la nostra memòria històrica, tan endormiscada: una de les més importants continuadores de Freud, la Dra. Marie Langer, explica en les seves memòries allò que li va passar quan va arribar a Barcelona per a incorporar-se com metgessa voluntària amb el seu marit, a les Brigades Internacionals que es varen posar a aprendre espanyol i uns dies més tard es varen donar compte amb sorpresa que el que aprenien era el català. L’anècdota va bé per a recordar que el PSUC fou l’únic partit d’una nació sense estat, incorporat a la Internacional, cosa que molts militants del PCE obliden o no saben, és bo que puguin conèixer aquest argument.

Un tercer argument, podrà ajudar a aclarir encara més les coses: poc després dels fets de Burgos en el 1971, l’ONU donava la Medalla de la Pau a Pau Casals, un dels millors violoncel·listes del Món, de la mà del que era llavors Secretari General de l’ONU, el Sr. U Tanh. Casals digué en el seu discurs d’agraïment unes paraules que reprodueixo a continuació:

La gent és allò que fa, no allò que diu, i Casals va actuar sempre com un home compromès amb els més febles i amb Catalunya. Caldrà recordar com va lliurar-se a la causa dels fugitius els dies del final de la Guerra Civil, buscant-los-hi feina, contestant totes les cartes i, inclús, donant-los-hi diners, quan sortien dels camps de concentració. Aquest senyor ni era, ni es deia comunista, però les seves obres tenen una alçària moral que no tenen els discursos estentoris, profundament xenòfobs i anticatalans de molts membres de la direcció d’IU com Antonio Romero, a les tertúlies de la COPE, o doña Rosa Aguilar, des del seu escó al Congrés de Diputats, on massa sovint comença les intervencions dient: "Es que los catalanes ....", com si tots els catalans fóssim el Sr. Pujol. Com poden, persones com aquestes, dir-nos que hem de fer? Caldrà aplicar-los-hi amb pena aquella frase de l’himne dels Segadors, quan diu: "endarrera aquesta gent tan ufana i tan superba"?

Donarem encara un altre argument d’arrel més marxista, per si els que hem dit semblaven massa tous: molts companys d’IU i del PCC diuen i repeteixen que ells no són nacionalistes, sinó internacionalistes. Crida l’atenció que hagin oblidat que la lluita pel comunisme passa, entre d’altres coses, per recuperar la propietat col.lectiva en el sentit més ple de la paraula, i que, la propietat individual, és una raresa de la història que cuatlla amb la civilització burgesa. Els comunistes hauríem de lluitar perquè els éssers humans sentissin com a "nostre" les coses que ens pertanyen col.lectivament, i aquesta afirmació que faig adquireix més sentit encara, si això s’escriu des de la Pell de Brau, on varen subsistir , i encara subsisteixen, variadíssimes formes de propietat comunal i col.lectiva que ni el mateix franquisme va poder anorrear. Cóm podem lluitar pel Món si no lluitem per allò que tenim més proper?

Faig des d’aquest Manifest una crida fraterna a aquelles persones ben intencionades que volent lluitar per una causa justa, voldrien venir a Catalunya a ajudar a una campanya electoral, orientada a arrancar el "càncer del nacionalismo" i a "apoyar a la clase obrera", perquè no vinguin, perquè poden sortir dolorosament ferits per les coses que puguin veure o viure. Perquè no faran un acte de solidaritat internacionalista, sinó un acte orientat a mantenir la idea d’Espanya que interessa a les velles oligarquies cada dia més transnacionals.

Marx i Engels, en el seu Manifest ja deien amb prou claredat que la lluita de la classe obrera ha de ser, en primera instància, nacional, i és important subratllar aquesta afirmació: si no hi ha lluita nacional es impossible relligar-la amb la internacional, perquè ambdues es reforcen i multipliquen. L’afirmació adquireix mes validesa quan els Estats-Nació del primer món han entrat en crisi. Si no sentim com a nostre allò mes proper es absolutament impossible lluitar per a coses llunyanes.

Algun company o companya que sostenen que els nacionalismes són dolents, caldrà recordar-los-hi un fenomen del que se’n parla molt però sobre el qual hom no ha meditat prou: la mundialització. El capitalisme, arrel de la lògica interna que el va fer néixer, necessita per tot el Planeta un únic model de ciutadà, de civilització i de valors i, en conseqüència, necessita triturar com sigui tot allò que s’oposi a la constitució d’aquest model civilitzatori. És "l’homo sapiens cocacolensis", un ésser humà sotmès, des de que neix fins que mor, als imperatius del Mercat.

En conseqüència, defensar les llengües, les cultures i les nacions, en la mesura que el capitalisme transnacional es fa més omnipresent en la nostra vida quotidiana és un acte de resistència política de primer ordre, per bé que, per interessos d’oportunisme i immediatisme pugui semblar que les multinacionals recolzen alguns renaixements nacionals.

La classe obrera de la que ens parlen alguns líders del PCE i IU, s’està extingint per a donar lloc a una nova classe obrera. Que s’ho posin al cap aquests companys i companyes de l’ànima: la seva ajuda no va a favor de la classe obrera de Catalunya, sinó en contra, i ara veurem perquè.

En l’actual procés de reestructuració capitalista el denominat "obrer-massa" de les cadenes de muntatge de la fàbrica integrada, sindicat, amb prestacions socials i dobles pagues, està desapareixent a una velocitat de vertigen, i la nova fàbrica capitalista transnacional és la fàbrica difusa on petits tallers subcontractats per ETT’s treballen per a que una, cada vegada més minoritària, aristocràcia obrera, munti les peces i fabriqui els productes finals. A Catalunya l’exemple més paradigmàtic d’aquest trànsit dolorós és el pas de la SEAT de Zona Franca a la SEAT de Martorell, i aquest procés genera una nova classe obrera amb interessos distints, i cada vegada més contraposats, als de la vella classe obrera, segura de les seves avantatges, per bé que aquestes havien estat aconseguides amb moltes lluites.

El discurs de la precampanya ens anuncia un fet molt preocupant: la gent de l’EUiA es comporta com el Quixot; un cavaller que transcorre per un món on no hi ha cavalleria perquè l’evolució de la història els ha fet perdre el sentit de la seva existència. L’expressió més desmoralitzadora d’aquest fenomen és aquest conjunt de sindicalistes de Comissions Obreres, que estan recollint diners per ajudar a pagar la campanya electoral, i confonen els seus interessos corporatius, representatius d’aquesta vella classe obrera, amb els de totes les noves fraccions de la classe obrera. Demanen les 35 hores, cosa excel.lent però en un món on cada dia menys treballadors treballen jornades senceres i amb un contracte de 6 hores a la setmana ja han deixat de comptar com aturats... penso doncs que estan seriosament equivocats.

El panorama és doncs problemàtic. Aquestes eleccions no poden sortir bé, perquè aquesta aliança de l’EUiA no té cap base teòrica, ni sociològica, ni política, perquè els grups que la composen, grupets i grupuscles tampoc en tenen cap. Malden i fantasiegen en realitats socials inexistents, i de la unió de gent que no té les coses clares no en pot sortir la claredat. És impossible.

Si bé els problemes que he enumerat em semblen importants, n’hi ha un que em preocupa molt més que tots els altres: la pèrdua dels vincles fraterns entre els militants del Partit. És ben cert, que l’activitat d’un partit polític és participar en la política; però els partits polítics i el PCC no n’és l’excepció estan formats per persones que mantenen entre elles relacions que molt sovint van més enllà de la política i, des de fa temps, en el PCC els vincles de fraternitat han anat deixant pas a la mera manipulació dels uns envers els altres. I això és molt greu. No fa masses dies, una militant que acabava de llegir entusiasmada la "Operación Ogro" de Julen Aguirre (és a dir, Eva Forest), em va destacar que, més enllà dels aspectes polítics i militars, en tot el llibre es traspuava la fraternitat. Cada cop més, el Partit està lluny de tenir vincles fraterns. El grau de desmoralització, de crispació, de capelletes, de donades de baixa, de falta d’interès, s’expressa en el fet que molta gent no vol participar en aquestes eleccions, i ho fan amb els mecanismes que la historia mateixa va demostrar al Moviment Obrer la seva eficàcia: en primer lloc, una part molt important dels militants del Partit han decidit aplicar a la seva casa allò que els treballadors de les Drassanes del nort d’Europa dels segle XII van començar a aplicar: la vaga .... si, molts militants faran vaga. En segon lloc, la immensa majoria aplicarà l’altra gran tàctica que va descobrir el M.O. en l’època de l’explotació de la plusvalua relativa a les grans fàbriques automobilístiques dels EE.UU.: faran sabotatge electoral, o en més èxit encara practicaran la noble virtut de l’absentisme laboral, virtut que es practica quan un vol protestar públicament i no pot.

Parlant en termes estrictament electorals, l’EUiA no ha donat al llarg de la precampanya cap missatge en positiu, engrescador i mobilitzador. Tot consisteix en dir que els altres ho fan molt malament i que cal guanyar cada vot a Iniciativa per Catalunya. Voldria recordar, que el que sosté a la gent en el seu combat polític no és insistir en que les coses van malament, sinó la confiança que els atorga saber que aquelles coses per les que lluiten són moralment superiors i val la pena, si s’escau, donar la vida per elles.

L’enemic principal no és Iniciativa, com repeteix i repeteix el Sr. Lucchetti, sinó les transnacionals i els seus lacais. Convertir la futura campanya en una guerra per a destruir una de les ales de la socialdemocràcia tindrà conseqüències funestes, perquè l’aliança de l’esquerra no sortirà enfortida, sinó ben al contrari, en sortirà degradada, i rebrà el seu definitiu enterrament quan es tanqui el cicle electoral, si es que es pot parlar de tancament, la primavera de l’any vinent.

És gairebé segur que l’EUiA no treurà cap diputat i això esquitxarà profundament de dalt a baix al PCC, i tindrà conseqüències que no tardarem en veure: aquest Partit és el fruit de la revolta d’unes bases contra els dirigents que els havien traït, acceptant la Monarquia, la Constitució i les Autonomies, i quan les bases es revolten no hi ha qui les aturi ... O és que ja hem perdut la memòria històrica del que va passar a l’entorn del 5è. Congrés?

Si tot va bé i surt, per un atzar, no distint al de la loteria, un diputat, la resposta serà: com que tot ha anat molt bé, ara, unitat dels comunistes i, paral.lelament, si tot va malament, com és molt probable, la resposta serà una no molt distinta: unitat dels comunistes. Així, d’aquesta manera, sense haver-se deturat ni un instant a veure que està passant, es tornarà a donar l’enèsim cop de cintureta, l’enèsim canvi de jaqueta, l’enèsima volta de roda, l’enèsima pirueta. Pel camí un patrimoni de 60 anys, llençat a les escombraries.

Els dies 4, 5 i 6 de setembre d’enguany es va obrir una gran exposició a Catalunya Nord, per tal d’homenatjar a les víctimes de l’èxode espanyol del final de la Guerra Civil i, particularment, els que varen estar tancats al camp de concentració d’Argelés. Apart de l’exposició que hi havia, dos ministres de l’actual govern de França, parlant als assistents varen demanar perdó als espanyols i a les seves famílies pel tracte que havien rebut 60 anys endarrera. No hi havia cap representació oficial del PCC i, òbviament, tampoc dels dits "Partidos de la Izquierda Española". Algú podrà dir que no és un problema de representacions, i és cert, el problema és que pel 95% de militants del Partit aquell cap de setmana no era important, i si ho era, era perquè hi havia alguna cosa preelectoral, no perquè s’havia d’anar a honorar els propis soldats i a les víctimes del feixisme.

Però separem amb rigor analític les persones ben intencionades, lluitadores, que albiraven en l’EUiA una nova forma de fer política, democràtica, participativa, etc., etc., dels líders de la Coalició. La història recent ens ensenya que aquests líders, han passat per mil i una baralles uns en contra dels altres, s’han insultat, vexat i agredit ... I sense haver arreglat cap d’aquests problemes a dintre de casa, surten al carrer i, tot inflant el pit, intenten donar una imatge d’aquelles virtuts que no practiquen. L’alçària moral d’aquests líders la varen donar en la penosa assemblea de La Farga de l’Hospitalet i, en conseqüència la gent ben intencionada no pot esperar res de bo d’uns líders que, abans de tot, caldria que fossin més humils. On està aquella democràcia de base participativa? Aquells corrents? Aquelles eleccions des de baix que es preconitzaven? Què se n’ha fet d’aquelles flors que es deien defensar?...

Hem dit abans que el PCC no te línia i val la pena que reprenguem aquesta idea. Tot el procés d’incorporació del Partit a aquesta Coalició és un inventari d’errors polítics que troben els seus orígens llunyans a finals del 1995 quan el Sr. Anguita va començar a sortir a tots els Avants com si fos ell la màxima autoritat del PCC i els recents en el seu darrer congres, el d’abril de 1997. Aquest conjunt d’errors no és l’expressió de lluita política entre línies confrontades, això passa en els millors Partits comunistes. Les línies lluiten, la gent pren posició, els fets donen la raó als uns o els altres i la lluita de classes segueix, diguin el que diguin els líders socialdemòcrates contemporanis. Però és que aquí no hi ha línia. El problema no és d’una línia correcta i una altra que no ho és: és que no n’hi ha.

En una carta dedicada al seu company, la nit abans de ser afusellada, la militant comunista alemanya Elli Voight, deia: "Cadascú ha de respondre personalment dels seus actes", text que ha recollit el gran compositor Luigi Nono en la seva peça "Il canto sospeso", construïda a partir de texts i cartes de persones que patien situació similar a la d’aquesta combatent alemanya. Faré, a partir d’ara, una reflexió més relativa a coses que em concerneixen i que tot i que fan a mi, penso que tenen una dimensió que em depassa amplament, tenen una dimensió col.lectiva.

Aquest Manifest del 27 de setembre, és la lògica continuació del treball que vaig fer pel Xe. Congrés de 1997 i que portava per títol: "Contra el rojo-pesimismo, versión actual del eurocomunismo, leninismo puro y duro: 9 hermosas razones para dar un no alegre, rotundo, entusiasta y combativo a las tesis del X Congreso". Tot el que allà es deia s’ha complert i ha permès demostrar pràcticament, que el subjectar-se a la disciplina del mètode marxista, permet interpretar la realitat social i política, convertint-la en quelcom més transparent. Vaig donar a aquella contribució un to alegre i festiu, perquè entre les virtuts que estem perdent és la de poder riure de nosaltres mateixos, cosa que mostra una enorme inseguretat. Una cosa si que deploro: al llarg de dos anys ningú no ha escrit ni una ratlla polemitzant amb les meves posicions.

És evident que hom no pot tenir la raó en tot, i la història ens ensenya que els dirigents obrers mantenien una aferrissada lluita política i ideològica que s’acompanyava d’una positiva relació fraterna. Lenin podia barallar-se amb Rosa Luxemburg i inversament, però s’estimaven, i quan la Luxemburg fou assassinada, els revolucionaris bolxevics tingueren la convicció que, endemés d’una militant, havien perdut a una germana.

Actualment es fa el contrari: En comptes de combatre les idees i respectar a la persona, es combat a la persona i no es discuteixen les idees, que es dóna per pressuposat que no mereixen el menor interès, o bé que són l’expressió d’una posició frívola, diletant, pròpia d’aquells que, suposadament, no s’embruten les mans amb greix o ciment.

S’ha de recordar a aquells que sistemàticament enfronten de manera demagògica als intel.lectuals "traïdors" amb els "bons"obrers que, tot ésser humà, pel fet de ser-ho, és un intel·lectual, i que cultivar, de manera perversa, l’enfrontament entre treballadors de la intel·ligència i de treballadors de les mans, és quelcom que diu poc a favor dels que ho fan. Fora bo canviar aquesta manera de fer, perquè a la fi, el que canvia les coses són justament les idees i no la procedència de classe de qui las fabrica, sinó la seva posició de classe.

Davant de la potència del mètode marxista i de la vocació per a aplicar-lo bé, únicament es posa un obrerisme mal entès i la permanent referència a una suposada falta d’alternatives polítiques. És desqualifica amb vells arguments de caràcter corporatiu el caràcter d’alternativa política que tot document té.

I com que, cadascú ha de respondre dels seus propis actes, aquest text s’escriu per a sumar-se a les contribucions que han fet altres companys, que compartim les mateixes preocupacions, i que tenim la convicció que estem desenvolupant un conjunt de treballs que poc a poc formaran la massa crítica d’idees, orientades, com és obvi, a reconstruir al Partit. Ens estem jugant que no desaparegui una organització comunista a Catalunya, que sigui el nucli dur polític, electoral, sindical i militar d’un front antiimperialista d’alliberament nacional, per a rescatar la colònia catalana de les urpes de l’imperi transnacional. Una organització comunista, i no com ara que és una organització on hi ha comunistes tot i que, en aquest moment, preval una línia inqualificablement socialdemòcrata.

I el primer pas es comença a donar el mateix dia després de la que serà l’esplèndida derrota del 17 d’octubre, perquè la vida seguirà, i vistos els resultats, s’obrirà l’hora de donar un combat democràtic, per redreçar les coses: el que hi ha ara, dista cada dia més de ser un partit polític i s’apropa més a una carcassa que funciona per inèrcia, com un cotxe sense conductor que cau per una pendent.

En contra dels que volen militants acrítics, obedients, que fan les coses mig per obligació, mig per inèrcia, alguns hem decidit fer una aposta per una virtut poc cultivada que és que la gent ha de tenir pensament propi, i que si lentament es van sumant persones a aquestes posicions és perquè, abandonant els esquemes obsolets, copien a Marx quan deien que la humanitat només resol aquells problemes que primer es capaç de plantejar-se. Cap burocràcia, ni cúpula, ni "referente", ni inquisidor, ni comissari polític, ni censor, pot aturar el pensament propi. I quan aquest és compartit per molta gent, les idees esdevenen, com Marx deia, el motor de la història.

Oriol Martí

Barcelona, 1 d’octubre de 1999